Simbols

L'ÀLIGA

És un simbol que es va adoptar al franquisme,ho va prendre prestat Franco,ja que el seu origen és totalment diferent.

El seu vertader origen:A l'hora d'assignar animals a cadascun dels quatre autors dels Evangelis, tradicionalment s'ha reservat l'àliga per a Sant Joan, ja que el seu Evangeli està considerat el més abstracte, teològic i elevat de tots. Al llarg de la seva vida, la molt catòlica Reina Isabel va voler mostrar la seva predilecció per aquest evangelista incloent el símbol en la seva heràldica personal, de manera que aquella divisa seria integrada més tard a l'escut dels Reis Catòlics i, de forma recurrent, a la tradició hispànica.A la seva infància, la jove Isabel va llegir amb gran interès l'Evangeli de Joan i va apreciar les al·lusions a l'àliga a partir
de contextos molt coneguts, per exemple, a l'Apocalipsi (4, 6-8):

«I davant del soli hi havia com un mar transparent de vidre semblant el
vidre; i enmig de l'espai on hi havia el tron, i al seu voltant, quatre animals, plens d'ulls davant i darrere. Era el primer animal semblant al Lleó, i el segon a un vedell, i el tercer animal feia cara com d'home, i el quart animal semblant a una àguila volant. Cadascun dels quatre animals tenia sis ales, i per fora de les ales, i per dins estaven plens d'ulls: i no reposaven de dia i de nit».L'àliga nimbada va aparèixer ja a la divisa personal d'Isabel, el 1468, quan només era princesa hereva, i va continuar vinculada a la monarca a través de l'heràldica compartida dels Reis Catòlics. La divisa triada va ser, concretament, una àguila reial esbalaïda, de sabre, nimbada d'or, amb el bec i les urpes de gules i un halo d'or, al qual aviat se li va incorporar la llegenda «sub umbra alarum tuarum protege nos» ( «protegeix-nos sota l'ombra de les teves ales»). Així és present a les seves monedes d'or des de 1497, i il·luminant el seu Breviari des de 1502.

La seva filla petita, Caterina d'Aragó, va valdre de l'Àliga de Sant Joan per adornar la seva divisa personal en la seva etapa anglesa. Com a esposa del Príncep Artús i després del Rei Enric VIII, Caterina va emprar de forma reiterada el feix de fletxes de la seva mare i la magrana sobre fons verd (un símbol tradicional a Castella, amb grans arrels bíbliques), tot això sobre un suport amb el Àguila de Sant Joan i el lema «Tant munta». Al seu torn, la filla de Caterina, Maria Tudor, també Reina d'Anglaterra, va heretar aquesta representació en el que es coneix com a badges a la Gran Bretanya, la tradició de la qual per aquests símbols és més arrelada i difosa que a Espanya.L'arribada de Carles I d'Espanya va desplaçar l'Àliga de Sant Joan per una altra au de característiques semblants: l'Àliga imperial. Aquest era el tradicional blasó dels emperadors germànics pertanyents a la branca vienesa de la Casa d'Àustria i dels tsars de Rússia que deriven, alhora, de l'escut dels emperadors bizantins.

Al costat de l'Àliga de Sant Joan, els altres símbols més emblemàtics dels Reis Catòlics són el jou i les dates. El jou per a Fernando, però representat amb la I inicial de Ysabel; i, les fletxes d'Isabel, amb la F inicial de Ferran. Un intercanvi galant de les divises per escenificar la unió dinàstica que va donar forma a l'Espanya moderna.Sota la influència de l'humanista Elio Antonio de Nebrija, el monarca aragonès va assumir el jou, trenat i nuat per un sòlid cordó, per simbolitzar el seu poder i vincular idealment la seva figura política a la del mític Alexandre el Gran, al més pur estil del Renaixement. Concretament, el jou feia referència a la llegenda del nus gordià que el conqueridor de l'Antiguitat es va trobar a la ciutat de Gordión (Anatòlia). Segons els termes d'aquest mite, Alexandre va ser avisat per cert oracle que l'home que deslligués el nus que subjectava amb un jou la llança d'un carro del Rei Gordios allà custodiat seria l'amo d'Àsia. Per no perdre temps, Alejandro va tallar amb la seva espasa la soga d'un

tall alhora que pronunciava la sentència Nihil interest quomodo solvantur (poc importa la manera de deslligar-lo). Després, es va dirigir a conquerir Orient.Va ser probablement també Nebrija el que, al seu retorn d'Itàlia, va suggerir la divisa «Tant Monta», com a versió hispànica de la frase d'Alejandro Magno. L'expressió «poc importa la manera de deslligar-lo» es va adaptar així a Espanya a l'abreujada «tant fa tallar com deslligar». Al capdavall, la divisa per definir el regnat d'Isabel i Ferran es va convertir en el cèlebre: «Munta tanta munta».Més difícil és ubicar l'origen de la divisa d'Isabel de les «onze fletxes lligades pel mig», que ja el 1482 apareix vinculat a la seva figura. Mancant més investigacions, es relacionen aquestes fletxes amb un passatge clàssic protagonitzat pel Rei dels escites. Segons un relat recollit per Plutarc, el Rei Sciluro va reunir els seus 30 fills al llit de mort i els va desafiar que el que fos capaç de trencar un feix de fletxes s'enduria la seva corona. Cap ho va aconseguir, després d'això el Rei escita va anar prenent una a una les fletxes del feix, partint-les davant dels seus ulls, alhora que els manifestava que «igual que esdevé amb aquestes armes, si romanien units, serien invictes però si regnava entre ells la discòrdia i la dissidència, serien vulnerables i febles davant dels seus enemics».

El nombre de fletxes que va fer servir a la seva divisa Isabel va oscil·lar, segons l'ocasió, de cinc a onze, però en tots els casos amb les puntes abatudes i unides en un feix. A la Capella Reial de Granada apareixen nou fletxes, igual que a Sant Tomàs d'Àvila; mentre que, per exemple, la façana de la Universitat de Salamanca conté un medalló amb nou.

Adoptat pel bàndol Nacional

Per dotar d'una simbologia nova el bàndol Nacional, Francisco Franco –sota influència de la Falange– va adoptar en el transcurs de la Guerra Civil un escut amb elements trets de l'heràldica dels Reis Catòlics. Popularitzat com l'«escut de l'àliga», seria imposat al final del conflicte com a oficial d'Espanya fins al 1981. A més de l'Àliga de Sant Joan, el règim franquista va incloure en la seva simbologia altres elements característics d'aquest període com és el jou i el feix de fletxes. Resulta, en qualsevol cas, fàcil apreciar les diferències entre tots dos escuts:

-Les ales es troben plegades a l'escut franquista, a diferència de l'au dels Reis Catòlics a punt d'iniciar el vol.

-Es va substituir a l'escut franquista el Regne de Sicília pel de Navarra.

-El lema de Ferran i Isabel de «Tant monta» es va canviar per «Una, gran i lliure», situat en una banda al voltant del coll de l'àliga.

-Les columnes d'Hèrcules, que van aparèixer en temps de Carles I a l'heràldica hispànica, es troben fora de les ales de l'àguila a l'escut franquista.

Al gener de 1977, es va realitzar una modificació de l'escut franquista mitjançant la qual l'Àliga de Sant Joan es va representar en disposició d'emprendre el vol, aixoplugant sota les seves ales les columnes d'Hèrcules, a més es va desplaçar la cinta amb el lema «una, gran i lliure» del coll de l'au fins a sobre del cap. Paradoxalment, se sol qualificar aquest escut de l'àliga com a «preconstitucional» o «anticonstitucional», malgrat que apareix imprès a l'exemplar solemne de la Constitució signada pel Rei Joan Carles el 1978.

No va ser realment fins al 1981 quan es va substituir aquest escut per l'actual a través d'una llei, de manera que va desaparèixer l'àliga amb el jou i les fletxes a les urpes. L'emblema i la corona imperial van ser reemplaçades per símbols reals, a més d'incorporar-hi la flor de lis borbònica.